2n ESO
TEXT INSTRUCTIU:
Treball manual d'instruccions: vitroceràmica Fagor
Com
està presentat?
Aquest manual
està presentat en forma de llibre, la seva mida és com la d’un full doblegat
per la meitat. Té unes 35 pàgines, 2 per idioma. Totes escrites per davant i
per darrere.
Tipologia
utilitzada i manera de presentar la informació:
Es separa en 7
apartats: 0) Identificació. 1)
Instal·lació. 2) Utilització. 3)
Manteniment i neteja. 4) Solució de problemes. 5) Seguretat.
6) Medi-ambient
Importància
de les enumeracions:
Cada apartat està
dividit en paràgrafs, els quals estan ordenats de manera que t’explica pas a
pas el que has de fer, si no segueixes els passos tal com estan escrits, o si
aquests no estiguessin per ordre, el manual d’instruccions no ens ajudaria en
res.
Imatges:
Hi ha un tríptic al principi del manual fet
amb imatges, les quals ajuden a entendre el context de dins el llibret,
t’expliquen com és la vitroceràmica, com es munta, quines mides té... En resum,
és el text convertit en imatges.
DESCRIPCIÓ D'UN FAMÓS:
Taylor Lautner
Aquest actor, nascut
l’11 de febrer de 1992 a Grand Rapids, Michigan, és conegut principalment per la seva
participació a “Crepúsculo” . També ha fet altres pel·lícules com “Sin salida” o “Cheaper by Dozen-2”.
No és ni molt alt, ni
molt baix, fa 1,79 m i és molt guapo. El seu cabell és marró fosc i llis. Les
seves celles són fines i allargades. Els seus ulls són petits però vistosos i
del color de la mel. El seu nas no és ni gran ni petit i bastant rodó. Les seves orelles són petites i poc vistoses. Té
unes galtes no gaire rabassudes. Els seus llavis són carnosos i casi sempre
estan corbats en forma de somriure. Té una barbeta rodona i se li marca una
petita arruga característica d’alguns nois. La forma de la seva cara és una
mica rara. El seu cos és molt musculós y ample. La seva pell és molt morena.
Segons les entrevistes,
és molt simpàtic y agradable, ell mateix, es considera una persona normal i no
com a una persona amb més drets que las que ho són famosa, diu que és una
persona com qualsevol altra. És una persona molt tranquil·la. Té una mania de
colpejar el terra amb el peu, segons ell, ho fa sense donar-se’n compte, i no
para fins que algú li demana.
La seva manera de vestir
és molt senzilla, casi sempre la típica samarreta llisa o, de vegades, alguna
que altra camisa, per la part inferior, uns texans, però casi sempre se’l veu
amb pantalons ajustats. Les sabates són les úniques peces de roba que porta de
marca, bambes adides habitualment... Li agrada anar natural y sense captar
molta atenció.
El seu somni, és arribar
més alt amb la seva carrera, és a dir, dirigir una pel·lícula, però igualment,
continuar la seva carrera com actor.
Els seus hobbies són
jugar amb la seva gossa Roxy, practicar arts marcials, escoltar música, el
futbol americà i el beisbol. A la seva infantesa, va ser campió d’arts marcials
varies vegades. També li agrada sortir amb els seus amics, especialment amb Alison
Stoner, Victoria Justice, Jenna Boyd i Taylor Dooley. La seva cançó preferida
és “Forever” de Chris Brown.
RELAT COCA-COLA:
Succesos de la meva vida
Eren
les 12:30 del migdia, estàvem a dia 8 de Juny, recordo que tenia a aquella nena
petita de 5 anys, dormint sobre el meu pit, les dues estàvem estirades al llit
de la meva tieta, la televisió estava encesa, però per i, era invisible, estava
embovada, admirant a la petita Mariona, era bufona. Per altra part, mentre la
contemplava, també pensava en el lloc on es trobaven els meus pares, estaven
velant al meu besavi a l’hospital, s’havia trencat la pelvis per segona vegada,
ell tenia 94 anys, i, segons els metges, el seu temps de vida, s’estava
acabant. Jo vaig saber d’això ja que els meus pares em van informar de la
situació, pel fet que jo estava molt unida al meu besavi, sobretot d'ençà que
la meva besàvia va deixar aquest món quan jo tenia només 4 anys. Tot i que
jo sabia el diagnòstic del meu besavi Joan, no em deixaven anar a veure’l degut
a la meva escassa edat, jo deia que 8 anys tirant cap als 9 ja era suficient, i
que tenia dret a veure’l, per que jo me l’estimava molt, massa potser. El que
jo no sabia, era que aquell dia, els meus pares havien anat a
la funerària i no a l’hospital, en Joan, havia mort.
Ja havia passat una hora des d’aquells pensaments, havia tornat a la realitat gràcies a què la dolça Mariona va despertar, em va treure d’aquells malsons, que feien que em posés en el pitjor dels casos, que el meu besavi marxés, vaig sacsejar el meu cap per treure’m aquestes idees del cap i les dues vam marxar cap a la cuina a veure el dinar, hi havia paella, vaig somriure, m’encanta la paella.
Després de dinar vam tornar al llit, i el Ramón, és a dir, la parella de la meva tieta i el pare de la Mariona, va sortir per gelats, els que serien el nostre postra. Va passar una hora, tant jo, com la Mariona tant com la meva tieta, estàvem preocupades. Li vaig dir a la meva tieta que el truqués, però es va deixar el mòbil a casa. En uns cinc minuts va tornar, però no va tornar normal, estava ebri, s’havia begut moltes cerveses, no una, ni dues, ni tres... segons ell, això era molt poc, així que es va prendre sis. Estava irreconeixible, molt agressiu, i enfadat sense motiu. El pitjor va venir quan la meva tieta li va preguntar que per què havia tardat tant i per què després d’una hora, no portava cap caixa de gelats, el Ramón es va posar histèric i va començar a cridar, jo estava amb la Mariona abraçada a mi, estava espantada, però jo més que ella, la petita estava acostumada, deia que el seu pare sempre era així, ella estava espantada per la meva tieta, la vaig abraçar amb força i la vaig tranquil·litzar, quan ja estàvem millor em vaig dirigir al menjador << No vagis Nerea, et pegarà>>. Li vaig dir que només anava al lavabo, no volia preocupar-la. Vaig treure el cap per una escletxa de llum que sortia de la porta gairebé tancada, el Ramón estava tirant coses a terra i cridant-li cada vegada més fort a la meva tieta, vaig obrir la porta segura de mi mateixa, vaig llegir un cartell al qual deia “No li tinguis por a la violència, fes-la inexistent”. Quan la meva tieta es va adonar que jo havia entrat, em va mirar atemorida, el meu cor es va trencar en mil pedaços, veure la cara de la meva tieta així, amb algunes llàgrimes caient pels seus pòmuls <<Vaig a beure aigua>> vaig xiuxiuejar, el Ramón va assentir i la meva tieta seguia amb la mateixa cara. Em vaig tancar a la cuina, vaig divisar el mòbil de la meva tieta a l’altra banda de la cuina, el vaig agafar i me’l vaig guardar a la sabatilla, l’amagatall perfecte, vaig agafar dos gots i els vaig emplenar d’aigua i vaig sortir de la cuina, ràpida i ferma, com si no passés res, però en realitat sí que passava, ara havia de deixar a la meva tieta sola amb aquell monstre. Vaig entrar a l’habitació, em vaig trobar a la Mariona amagada sota els llençols del llit, espantada pels crits del seu propi pare. La vaig avisar de què no passava res, que tot quedaria en una simple reprensió, ella va sortir i li vaig oferir un dels dos gots d’aigua que portava, es va beure mig i em va abraçar, vaig acariciar el seu suau cabell. Ens vam tombar al llit i em vaig descalçar, traient el telèfon i fent que la Mariona em mirés rar, li vaig somriure i vaig marcar el número “112” Feia unes setmanes, a l’escola, m’havien ensenyat que fer en cas d’emergència, així que vaig marcar i mentre contestaven, vaig pujar el volum de la televisió (per a què el Ramón no es donés compte de què parlava pel telèfon) i vaig tancar la porta.
-Emergències digui’m? – va contestar una veu femenina.
-Hola em dic Nerea García i truco perquè estic a casa de la meva tieta i la seva parella ha tornat a casa ebri i molt agressiu, la filla de l’home i jo estem molt espantades, podria venir la policia? Vivim al número 89, no sé com es diu el carrer, però està a prop de la R/Francesc Macià.
- La teva tieta es l’Ester Martí? Quants anys teniu tu i l’altra nena?
-Si, és ella, jo tinc 8 i la Mariona 5 – el telèfon es va penjar.
En cinc minuts va arribar la policia i es van emportar a la meva tieta i al Ramón detinguts, a nosaltres ens vam portar a casa de la mare de la Mariona, ja que pensava que els meus pares estaven a l’hospital. Ens van interrogar, a mi em feien preguntes com “Que deien?” “Que feien?” Jo responia amb la veu tallada pel record de l’expressió de temor de la meva tieta. A la Mariona, li van preguntar coses, com “El teu pare sempre és així?” El que més em va impressionar, va ser la seva resposta, “Quan veu si, en aquests casos sempre s’enfada amb mi i m’aixeca del terra agafant-me del dit petit”. Vaig donar el número dels meus pares a la policia, els van trucar i van venir a buscar-me, vam anar al jutjat, on ens vam trobar amb els meus avis, els vaig abraçar fort. Al cap d’una hora i tres quarts esperant, la meva tieta va sortir molt contenta i dient que no volia sermons per part nostra, i que, tornava a casa amb el Ramón. No m’ho podia creure, però era la realitat, la meva tieta, estava boja, s’exposava al perill de no poder tenir la possibilitat que algú la salvés en aquest cas, com ho havia fet jo. Ara per qui em preocupava, era per la Mariona, i pel meu cosí, en Kilian. Quan vaig arribar a casa els meus pares m’ho van dir, el meu besavi ja no estava amb nosaltres, avui havien anat a dir-li l’últim adéu. Em vaig enfadar molt, potser jo havia salvat a la meva tieta d’una forta discussió, però tal i com m’ho ha agraït, no m’alegro d’haver estat allí, si no fos per la Mariona, m’hagués penedit d’haver estat en aquella casa, havent poder anat a dir-li adéu al Joan, també estava enfadada pel motiu de què els meus pares no van tenir cor, era petita, si, però també tenia dret a saber que la vida delmeu besavi s’anava a donar per finalitzada aquell mateix dia.
Ja havia passat una hora des d’aquells pensaments, havia tornat a la realitat gràcies a què la dolça Mariona va despertar, em va treure d’aquells malsons, que feien que em posés en el pitjor dels casos, que el meu besavi marxés, vaig sacsejar el meu cap per treure’m aquestes idees del cap i les dues vam marxar cap a la cuina a veure el dinar, hi havia paella, vaig somriure, m’encanta la paella.
Després de dinar vam tornar al llit, i el Ramón, és a dir, la parella de la meva tieta i el pare de la Mariona, va sortir per gelats, els que serien el nostre postra. Va passar una hora, tant jo, com la Mariona tant com la meva tieta, estàvem preocupades. Li vaig dir a la meva tieta que el truqués, però es va deixar el mòbil a casa. En uns cinc minuts va tornar, però no va tornar normal, estava ebri, s’havia begut moltes cerveses, no una, ni dues, ni tres... segons ell, això era molt poc, així que es va prendre sis. Estava irreconeixible, molt agressiu, i enfadat sense motiu. El pitjor va venir quan la meva tieta li va preguntar que per què havia tardat tant i per què després d’una hora, no portava cap caixa de gelats, el Ramón es va posar histèric i va començar a cridar, jo estava amb la Mariona abraçada a mi, estava espantada, però jo més que ella, la petita estava acostumada, deia que el seu pare sempre era així, ella estava espantada per la meva tieta, la vaig abraçar amb força i la vaig tranquil·litzar, quan ja estàvem millor em vaig dirigir al menjador << No vagis Nerea, et pegarà>>. Li vaig dir que només anava al lavabo, no volia preocupar-la. Vaig treure el cap per una escletxa de llum que sortia de la porta gairebé tancada, el Ramón estava tirant coses a terra i cridant-li cada vegada més fort a la meva tieta, vaig obrir la porta segura de mi mateixa, vaig llegir un cartell al qual deia “No li tinguis por a la violència, fes-la inexistent”. Quan la meva tieta es va adonar que jo havia entrat, em va mirar atemorida, el meu cor es va trencar en mil pedaços, veure la cara de la meva tieta així, amb algunes llàgrimes caient pels seus pòmuls <<Vaig a beure aigua>> vaig xiuxiuejar, el Ramón va assentir i la meva tieta seguia amb la mateixa cara. Em vaig tancar a la cuina, vaig divisar el mòbil de la meva tieta a l’altra banda de la cuina, el vaig agafar i me’l vaig guardar a la sabatilla, l’amagatall perfecte, vaig agafar dos gots i els vaig emplenar d’aigua i vaig sortir de la cuina, ràpida i ferma, com si no passés res, però en realitat sí que passava, ara havia de deixar a la meva tieta sola amb aquell monstre. Vaig entrar a l’habitació, em vaig trobar a la Mariona amagada sota els llençols del llit, espantada pels crits del seu propi pare. La vaig avisar de què no passava res, que tot quedaria en una simple reprensió, ella va sortir i li vaig oferir un dels dos gots d’aigua que portava, es va beure mig i em va abraçar, vaig acariciar el seu suau cabell. Ens vam tombar al llit i em vaig descalçar, traient el telèfon i fent que la Mariona em mirés rar, li vaig somriure i vaig marcar el número “112” Feia unes setmanes, a l’escola, m’havien ensenyat que fer en cas d’emergència, així que vaig marcar i mentre contestaven, vaig pujar el volum de la televisió (per a què el Ramón no es donés compte de què parlava pel telèfon) i vaig tancar la porta.
-Emergències digui’m? – va contestar una veu femenina.
-Hola em dic Nerea García i truco perquè estic a casa de la meva tieta i la seva parella ha tornat a casa ebri i molt agressiu, la filla de l’home i jo estem molt espantades, podria venir la policia? Vivim al número 89, no sé com es diu el carrer, però està a prop de la R/Francesc Macià.
- La teva tieta es l’Ester Martí? Quants anys teniu tu i l’altra nena?
-Si, és ella, jo tinc 8 i la Mariona 5 – el telèfon es va penjar.
En cinc minuts va arribar la policia i es van emportar a la meva tieta i al Ramón detinguts, a nosaltres ens vam portar a casa de la mare de la Mariona, ja que pensava que els meus pares estaven a l’hospital. Ens van interrogar, a mi em feien preguntes com “Que deien?” “Que feien?” Jo responia amb la veu tallada pel record de l’expressió de temor de la meva tieta. A la Mariona, li van preguntar coses, com “El teu pare sempre és així?” El que més em va impressionar, va ser la seva resposta, “Quan veu si, en aquests casos sempre s’enfada amb mi i m’aixeca del terra agafant-me del dit petit”. Vaig donar el número dels meus pares a la policia, els van trucar i van venir a buscar-me, vam anar al jutjat, on ens vam trobar amb els meus avis, els vaig abraçar fort. Al cap d’una hora i tres quarts esperant, la meva tieta va sortir molt contenta i dient que no volia sermons per part nostra, i que, tornava a casa amb el Ramón. No m’ho podia creure, però era la realitat, la meva tieta, estava boja, s’exposava al perill de no poder tenir la possibilitat que algú la salvés en aquest cas, com ho havia fet jo. Ara per qui em preocupava, era per la Mariona, i pel meu cosí, en Kilian. Quan vaig arribar a casa els meus pares m’ho van dir, el meu besavi ja no estava amb nosaltres, avui havien anat a dir-li l’últim adéu. Em vaig enfadar molt, potser jo havia salvat a la meva tieta d’una forta discussió, però tal i com m’ho ha agraït, no m’alegro d’haver estat allí, si no fos per la Mariona, m’hagués penedit d’haver estat en aquella casa, havent poder anat a dir-li adéu al Joan, també estava enfadada pel motiu de què els meus pares no van tenir cor, era petita, si, però també tenia dret a saber que la vida delmeu besavi s’anava a donar per finalitzada aquell mateix dia.
Aquest
és i serà un dels successos de la meva vida que mai oblidaré i que mai
perdonaré a la meva tieta, per part dels meus pares, amb el pas dels anys, ho
he anat acceptant i entenent.
CAMPANYA NETEJA:
Cartell
REDACCIÓ PRIMER TRIMESTRE:
Boja per tu
La veritat, és que no sé els meus sentiments per tu, l’unic que sé, és que des del primer dia que et vaig veure, vaig sentir una cosa molt diferent de la que vaig sentir per tots els altres nens. Fa només un any que ens coneixem, però el que sento per tu, és amor de veritat, perquè si sento aquest amor implacable en tan poc temps, és perquè, de ben segur, ets massa especial per a mi. Quan no estàs a prop meu, seto un vuit molt gran al meu cor, un vuit que només pots omplir tu, dient-me una paraula, enviant-me un missatge, mirant-me als ulls… Són massas sentiments per explicar, i a més, no se com fer-ho, perquè la mateixa paraula ho indica, els sentiments no s’expliquen, se senten.
No crec que hagi
comès molts errors amb tu, només un, però de molt greu, pensar que mai podríem
estar junts, que tu no pensaves en mi , que jo no formava part de la teva vida,
jo només era una persona més qualsevol per a tu.
Però ara ja sé que,
potser tu no sents el mateix que jo per tu, però quan miro els teus preciosos
ulls marrons, sento que hi ha una proximitatb especial entre tu i jo, que
potser no és amor, però és un sentiment molt fort, que a poc a poc, s’anirà
fent més fort i deixarà sortir un amor incapaç de dir-me que no a estar junts,
perquè no ho puc negar: ESTIC BOJA PER TU!!!!!
RESUM DEL CAPÍTOL 1 DELS TRES PERGAMINS DE RIPOLL:
Sobresalt a l'escriptori
Com
a cada matí, a 1033, al monestir de Ripoll de Santa Maria, es
respirava l'habitual silenci trepitjat pel soroll d'una ploma al
escriure o per la xerrameca de dos monjos.
Benet,
un monjo de mitja edat murmurava:
-El
nostre abat Oliba ha aconseguit que treballem d'allò més bé, ja
que ens hem aficionat a il·lustrar els pergamins, no ho hauria
pensat mai que fes això.
Un
noi de 18 anys que es deia Arnau, va deixar d'escriure disposat a
escoltar a en Benet, que explicava com era de diferent la seva vida
abans d'entrar al monestir, que tanta pau i tranquil·litat no era
normal a la seva vida. A continuació parlaven de l'estància de
l'Arnau al monestir i de lo molt que li agradava il·lustrar els
pergamins. Arnau volia ensenyar-li a en Benet les pintures que va
crear. Quan el jove va obrir l'armari on estaven les pintures va fer
un crit ja que estaven desordenades, tots van anar cap a ell. Qui
havia estat?
RESUM DEL CAPÍTOL 2 DELS TRES PERGAMINS DE RIPOLL:
Els tres pergamins robats
Després del gran ensurt amb els pergamins encara no resolt, l'Arnau i en Benet es reuniren amb els altres monjos per a decidir que fer amb el robatori. A l'estona, va aparèixer inesperadament l'Abat Oliba que tornava de Montserrat ja que allà ja no el necessitaven més.
Quan els monjos explicaren a Oliba la tragèdia que havia succeït, l'Abat es quedà sorprès. Arnau demanà perdó penedit de debò.
Buscaren entre tots la resposta de qui podia haver robat els pergamins, de sobte un monjo cridà:"ja se qui ha sigut!". El monjo acusà a dos nois que van marxar feia un o dos dies que havien sigut lladres i marxaven a Vic. El jove Arnau s'oferí per anar a caçar-los, i en Benet per a acompanyar-lo. Tots junts anaren a buscar-los.
RESUM DEL CAPÍTOL 3 DELS TRES PERGAMINS DE RIPOLL:
Camacurt,el rodamón
Ja havia arribat el dia del viatge. A trenc
d'alba, els dos, sortiren del monestir ben preparats i agafaren dues
mules.
Ja començat el seu viatge, passada una bona
estona, a l'Arnau, ja li feia mal el cul d'anar en aquell animal,
així doncs van parar a fer una petita pausa per a descansar. Mentre
tant, tres rodamons, els miraven esperant el millor moment per
robar-lis el menjar. Arnau s'en va adonar del que volien fer aquelles
persones i cridà per avisar a en Benet. Un dels tres rodamons
reconegué a en Benet. El monjo preguntà si ell era l'anomenat
Camacurt. De sobte, els dos s'abraçaren ja que feia dos anys que no
es veien. Benet explicà a en Camacurt el motiu del seu viatge. El
monjo ensenyà al seu amic els retrats dels dos lladres i resulta que
el rodamón sabia de qui es tractava, eren en Talp i en Llop que
treballaven per a en Nassut que era un prestador de diners. Sense
dubtar, l'amic d'en Benet s'apuntà a l'aventura per a donar una
lliçó a aquells lladres.
RESUM DEL CAPÍTOL 4 DELS TRES PERGAMINS DE RIPOLL:
Els falsos jueus
Els tres
caminants decidiren anar a casa del Canonge Adeodat. Sabien que ell
els podria ajudar a enganyar en Nassut per aconseguir els tres
pergamins robats.
Adeodat tingué
una idea brillant que sabia que funcionaria: l'Arnau i en Benet es
disfressarien de jueus. I així ho van fer. Una vegada preparats,
marxaren a veure en Nassut. El prestador de diners convençut,
acceptà i tragué l'ultim pergamí, explica als dos falsos jueus que
els altres dos ja els havia venut el primer a un tal Muhammad ibn
Yusuf un metge i mag musulmà i el segon al baró de Malpàs.
El tercer
pergamí encara estava a les mans d'en Nassut, Arnau s'hi fixà bé i
hi va veure una taca a la miniatura i no aguantà, va delatar-se a
ell i a en Benet, agafaren el pergamí i començaren a córrer fins
a casa 'en Adeodat. Allà van celebrar que ja tenien un dels tres
pergamins robats.
La
meva infantesa
En
aquesta redacció parlaré dels millors períodes de la meva vida
gràcies als meus amics i amigues, i de com em van ajudar. Ho vaig
passar molt bé gràcies a ells.
La
meva infantesa va ser molt bona, però també van passar coses
dolentes, als quatre anys va morir la meva besàvia i ho vaig passar
molt malament. Els meus amics, en aquell moment, van ser àngels purs
ja que em van ajudar molt a superar-ho tot. Però també van passar
coses molt bones i maques.
Un
dia, quan tenia sis anys, em vaig aixecar del llit ben dormida, vaig
anar al menjador on es trobaven els meus pares i vaig començar a dir
coses rares que ja no han tornat a passar. Al dia següent ja no me'n
recordava.
També
vaig tenir molt bones experiències a la meva antiga escola, LA RODA,
allà vaig fer els millors amics que puguis tenir, ja que hem passat
les millors estones junts, als aniversaris d'altres amics, als meus.
També ho passaven molt bé junts ja que a casi tots ens agradaven
les mateixes coses: fer esport, sempre ho fèiem tots junts quan
volíem jugàvem a futbol, però casi sempre a bàsquet.
A
les meves millors vacances d'estiu m'ho vaig passar molt bé gràcies
a unes grans amigues que vaig fer a Fonelas (Granada). I no em puc
oblidar del creuer pel Mediterrani, gràcies a una gran amiga que no
es separava mai de mi.
Aquestes
van ser els millors períodes de la meva infantesa gràcies als meus
amics.
Recerca
per un ordre social més just
A
causa de la pobresa, a les zones més extenses del món hi ha
malalties i violència social i política. Per aquest motiu, s'hi
estableixen conflictes bèl·lics. Aquestes zones consten d'un gran
respecte per la religió, ja que es veuen protegits per ella.
La
gent del Tercer Món es veu obligada a emigrar a altres països més
desenvolupats pels pocs recursos. Als països els hi costa bastant
absorbir a tanta immigració.
Ja
que els diferents governs no es preocupen pels drets humans i el
benestar social, han sorgit unes organitzacions independents.
Les
organitzacions s'anomenen sindicats, associacions solidaries i ONG
(organitzacions no governamentals). Fan campanyes amb els països
rics per ajudar als pobres amb un 0'7 ·/. del PIB (producte interior
brut).
La
seva estatura és normal per a la seva edat, ni molt alt ni molt
baix. Té 12 anys. No és gras ni prim. Té el cabell d'un color com
la xocolata negre, llis i un pel brillant, sempre els porta amagats
sota una caputxa. Els seus ulls són marrons castanys, grans i sempre
estan il·luminats i desperts. No porta ferros a les dents, tot hi
que potser li fan falta. No té les dents grogues ni blanques, té
uns llavis una mica gruixuts. Les seves espatlles, encara no són
gaire amples, però estan una mica fortes. La seva pell és una mica
blanca, però no gaire. Té uns dits una mica llargs. Sempre va
vestit d'esport, i quan va amb la jaqueta verda fosca que sempre
porta, es tapa la boca amb el velcro, com si fos una mena de braga
estreta que només s'utilitza per un costat.
És un noi eixerit que es conforma amb poca cosa. De vegades no és gaire atent, però si parla ell, o li estan explicant una cosa que li agrada molt, es fica dins la conversa. Li és molt fàcil fer nous amics, ja que és molt flexible, simpàtic, i amable. Li costa molt enfadar-se amb algú, si no et coneix, primer se t'apropa abans de jutjar-te. Mai intenta aprofitar-se de ningú, al contrari, sempre intentarà ajudar-te. És molt actiu i li encanta fer basquet (com a mi), també sap tocar el piano, ja que a casa en té un i la seva mare l'ensenya, i als dos els encanta, i com és lògic, li agrada molt jugar al “minecraft”. Anava a la mateixa classe que jo a l'escola la Roda i anàvem junts a basquet. Li costa molt dir mentides, i les poques vegades que ho fa (per necessitat o perquè ell ho veu convenient) se li nota molt. És més sensible del que sembla, si l'insultes en pla broma, depèn qui siguis no l'afecta, però hi ha moltes vegades que no li senta molt bé. Això passa depèn del caràcter de la persona, si ets un noi que diu moltes paraulotes no l'afecta gaire. Si no en dius, sí. En el cas d'una noia ha de tenir molta confiança amb ella perquè no li faixi mal. És molt agraït i sincer, si una cosa no t'agrada t'ho diu, no s'ho calla. Al principi de conèixer a una persona, desconfia una mica. Si el defraudes, queda afectat i després, per molt que li demostris que estàs penedit del que ha passat, sempre li costa molt poder tornar a confiar de debò en tu. Però no el defraudis mai, ja que és la millor persona que pots tenir mai com amic.
DESCRIPCIÓ
D'UN
COMPANY
DE PRIMER
És un noi eixerit que es conforma amb poca cosa. De vegades no és gaire atent, però si parla ell, o li estan explicant una cosa que li agrada molt, es fica dins la conversa. Li és molt fàcil fer nous amics, ja que és molt flexible, simpàtic, i amable. Li costa molt enfadar-se amb algú, si no et coneix, primer se t'apropa abans de jutjar-te. Mai intenta aprofitar-se de ningú, al contrari, sempre intentarà ajudar-te. És molt actiu i li encanta fer basquet (com a mi), també sap tocar el piano, ja que a casa en té un i la seva mare l'ensenya, i als dos els encanta, i com és lògic, li agrada molt jugar al “minecraft”. Anava a la mateixa classe que jo a l'escola la Roda i anàvem junts a basquet. Li costa molt dir mentides, i les poques vegades que ho fa (per necessitat o perquè ell ho veu convenient) se li nota molt. És més sensible del que sembla, si l'insultes en pla broma, depèn qui siguis no l'afecta, però hi ha moltes vegades que no li senta molt bé. Això passa depèn del caràcter de la persona, si ets un noi que diu moltes paraulotes no l'afecta gaire. Si no en dius, sí. En el cas d'una noia ha de tenir molta confiança amb ella perquè no li faixi mal. És molt agraït i sincer, si una cosa no t'agrada t'ho diu, no s'ho calla. Al principi de conèixer a una persona, desconfia una mica. Si el defraudes, queda afectat i després, per molt que li demostris que estàs penedit del que ha passat, sempre li costa molt poder tornar a confiar de debò en tu. Però no el defraudis mai, ja que és la millor persona que pots tenir mai com amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada